domingo, 31 de enero de 2010

ACTIVITAT 12: Cometari de Text Karl Popper.




  • Karl Popper

(Karl Raimund Popper; Viena, 1902 - Londres, 1994) Filòsof austríac. Va estudiar filosofia en la Universitat de Viena i va exercir més tard la docència en la de Canterbury (1937-1945) i en la London School of Economics de Londres (1949-1969). Encara que pròxim a la filosofia neopositivista del Cercle de Viena, va portar a terme una important crítica d'alguns dels seus postulats; així, va acusar d'excessivament dogmàtica la postura de dividir el coneixement entre proposicions científiques, que serien les úniques pròpiament significatives, i metafísiques, que no serien significatives. Para Popper, bastaria amb delimitar rigorosament el terreny propi de la ciència, sense que fos necessari negar l'eficàcia d'altres discursos en àmbits distints al de la ciència.


També va dirigir les seves crítiques cap al verificacionismo que mantenien els membres del Cercle, i va defensar que la ciència operava per falsación, i no per inducció. Aquesta és, en rigor, impossible, doncs mai es podrien verificar tots els casos sobre els quals regiria la llei científica. La base del control empíric de la ciència és la possibilitat de falsar les hipòtesis, en un procés obert que conduiria tendencialment a la veritat científica.


Popper va desenvolupar aquest principi en La lògica de la investigació científica (1934), on va establir també un criteri per a partionar clarament la ciència dels altres discursos: perquè una hipòtesi sigui científica és necessari que es desprenguin d'ella enunciats observables i, per tant, falsables, de manera que si aquests no es verifiquen, la hipòtesi pugui ser refutada.





  • COMENTARI DE TEXT

Idees principals: Segons Popper, perque un anunciat sigui cert ha de poder ser refutat, és a dir ha de ser possible refutar una hipòresi per arribar a una teoria certa.


Títol: El falsacionisme.


Anàlisi del text: Aquest text pertanyent a Karl Popper realitza una crítica sobre la teoria inductivista, la qual en la que considera que amb la ciència s’obtenen coneixements certs i fiables i realitza enunciats universals a partir de casos individuals, sempre els quals no poder ser del tot vericats, i es converteixen en probablements certs. A diferència, Popper defensa que únicament és cert allò que es pot falsar amb l’experiència (refutar l'hipòtesi), d’aquesta forma sabrem amb certesa i amb més seguretat el què és i el què no és. Per tant, la ciència ha de formar-se per coneixements falsats, ja que la ciència està en canvi continu i una veritat no serà eterna, aixi doncs, cada vegada ens apropem al que no és el món. El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà" no es considera empíric pel fet que no és pot refutar, perquè és un enunciat que no afirma cap veritat, per tant ha de ser un enunciat positiu per poder ser empíric, es tracta d'un enunciat buit. Cap enunciat científic segons Popper, no han de ser verificats sinó falsats, per tant critica també la deducció.


Comparació:El text critica principalment el racionalisme, el qual és defensat pel Cercle de Viena. Com diu la teoria del Falsasionisme , la qual defensa Popper, perquè un enunciat sigui científic ha de poder ser refutat, és el que es coneix com a Criteri de demarcació, problema que estableix Kant, on explica la dificultat de defensar Ciència de Pseudocència. Aleshores un enunciat que pot ser refutat, segons el falsacionisme, é científic. Els enunciats buits que no poden ser refutats i l'inducció, la qual tampoc pot ser refutada ja que no es comprovem tots els casos, no són certs.


D'altra banda, la concepció inductivista és aquella que considera que la ciència s'identifica amb el coneixement objectiu i per tant fiable, els coneixements científics són aquells que deriven directament de l'experiència i el problema de la inducció és que no pot comprovar-se tots i cadascun dels casos possibles. Aleshores, obtenim lleis probablement certes.


sábado, 30 de enero de 2010

ACTIVITAT 11: Definicions



  • DEFINICIONS:

    Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

    Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

    Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.

    Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.

    Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

    Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.

    Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.

    Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.

    Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.

    Noema: objecte de la consciència.

    Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.

    Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

    Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.

    Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.

    Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.

    Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.

    Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.

    Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.

    Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).

    Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.

    Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).

viernes, 29 de enero de 2010

ACTIVITAT 10: Exercici pàg 21


7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la teva resposta.

Un triangle equilàter: real (veritat universal).


La mort: sembla real ja que la desconeixem.


Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: sembla real perque és un desig,és a dir, una realitat psíquica.


Lara Croft: sembla real i és realitat virtual.


Napoleó Bonaparte: real perquè forma part de la història.


Un miratge: sembla real però és una il·lusió òptica, és una realitat sensible.


Una flor de plàstic: real perquè la podem percebre a través dels sentits.


El meu aprovat: real perquè ho percebem a través del paper.


La meva alegria per l'aprovat: sembla real i és realitat psíquica.


Els records de l'estiu: reals encara que siguin passat, tinc conciència de que els he viscut.


El somni d'aquesta nit: sembla real ja que no els podem controlar.


Els amics del xat: semblen real i són realitat virtual.


La meva imatge en un mirall: sembla real encara que "El mirall no sòc jo".


El que sento en veure una pel·lícula: sentiment real.


Una pel·lícula: sembla real, però és ficció (realitat virtual).


lunes, 25 de enero de 2010

ACTIVITAT 9: Comentari de texte de Heidegger.


Idees principals
La paraula veritat és una paraula la qual nosaltres afirmem que és equivalent a cert, que si és real és cert. Aleshores segons el nostre propi criteri tot allò és fals ha de ser irreal, però això es refereix només a la seva a parença, ja que pot ser igual de real.


Títol del text
La comprovació de la veritat.


Análisi
Text de Martin Heidegger fa referència a l'interacció que existeix entre la veritat, realitat i concordança.
Utilitzem la paraula veritat freqüentment i no sempre adequadament per això ha perdut significat.

La veritat és la característica d’allò que és cert, allò que fa que sigui certl'objecte o al que ens referim, és a dir, la veritat és una qualitat. Podem dir que la paraula autèntica és més descriptiva que la veritat, es tracta de la correspondència entre la seguretat de la realitat i la realitat en si mateixa.
Referent al text, estem convençuts de la existència de l’or i de la seva autenticitat. L’or fals és una aparència. Podem deduir que cert o fals és l’enunciat, no la cosa, és a dir, el llenguatge. Llavors, el que concorda no és l'objecte sinó, l’enunciat amb el que és possible percebre'l.

Comparació
El model explicatiu del coneixement defensat per Martin Heidegger és la fenomologia. Definim aquest model com la pretenció de conèixer el que són les coses en la presentació pura i simple a la consciència, al subjecte. És el punt mitjà entre realisme i idealisme.
El realisme, a diferència, es la oposició al sentit comú, l’objecte del coneixement existeix per si mateix independentment del subjecte. L’única cosa que podem fer els humans és captar o conèixer la realitat, però no la altera ni la modifica.
Un altre model explicatiu és l’idealisme, que subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
En conclusió, la fenomologia dóna importància a la consciència perquè en la consciència es capten les coses (idealisme) però també considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se li manifesten (realisme).



BIOGRAFIA.
Filòsof alemany. Deixeble de Husserl, el seu indiscutible preminencia dintre de la filosofia continental s'ha vist marcada sempre per la polèmica, sobretot la de la seva adhesió al règim nacionalsocialista, manifestada en el discurs que va pronunciar en la presa de possessió de la càtedra en la Universitat de Friburg (1933). La renúncia a la càtedra, molt poc després d'ocupar-la, no va evitar que en 1945 fora destituït com docent a Friburg, després de l'ocupació d'Alemanya pels aliats. Només en l'any 1952 es va reincorporar, si bé la seva activitat acadèmica va anar ja molt menys constant. Encara que va rebre d'alguns dels seus deixebles, menjo Marcuse, el suggeriment insistent que es retractés públicament del seu discurs de 1933, el filòsof va desestimar el consell i mai va voler donar explicacions. Si bé per a alguns és impossible abordar la seva obra sense reserves, la majoria de filòsofs i estudiosos actuals prefereixen prendre el treball de Heidegger en el seu sentit estrictament filosòfic, que no resulta menys controvertit. Des de la filosofia analítica, la seva obra ha estat criticada amb duresa, sobretot per Carnap. Però el pensament heideggeriano també ha suscitat adhesions entusiastes: així, la filosofia francesa de les dècades de 1960 i 1970 (Derrida, Lévinas, Ricoeur) va admirar la capacitat de precisió del seu llenguatge, així com la seva aportació al discurs humanístic. L'obra de Heidegger sol entendre's com separada en dos períodes distints. El primer ve marcat per Ésser i temps, obra que, malgrat quedar incompleta, planteja bona part de les idees centrals de tot el seu pensament. En ella, l'autor part del pressupost que la tasca de la filosofia consisteix a determinar plena i completament el sentit de l'ésser, no dels ens, entenent per «ésser» (encara que la definició d'aquest concepte ocupa tota l'obra de l'autor, i és en cert sentit impossible), en general, allò que instal·la i manté als ens concrets en l'existència.


jueves, 21 de enero de 2010

ACTIVITAT 8: Realisme idealisme.

Si partim del realisme mai estarem equivocats, la nostra certesa sempre serà total i els nostres pensaments ordenats i específics, però des del primer moment deixaríem de banda uns principis innats de l'ésser humà.
Qui diu que segueix el realisme ja està seguint un ideal, els ideals sónindispensables per l'ésser humà, les persones son éssers dotats de raó i moral, per tant som capaços d'escollir, també escollir elements no reals de portar els nostres coneixements mçes ennlà del que veiem, dubtem. Dubtar és una acció en ocasions frustant i que ens provoca indecisió o fins i tot seguretat, però des del dubte la nostra ment treballa, analitza la realitat som éssers ideals per naturalesa.
Que és la realitat? Les veritats i realitats són el que nosaltres elaborem.
Insisteixo, és l'ésser humà un ésser realista perque té raó i moral? O són aquests dos elements el que fab que les persones siguem idealistes?

domingo, 17 de enero de 2010

ACTIVITAT 7: Definicions T.1

Saber ordinari: Fundat per l’experiència de la voda quotidiana i acostuma a estar mesclat amb tot tipus de perjudicis. Es basa en el què i no en el perquè.

Tècnica: Planteja els reptes de la ciencia, es basa en el com.

Saber artísitic: Tipus de saber vinculat directament amb les arts. Tractar d’expressar la bellesa.

Experiment: Conjunt d’activitats convenienment planificades amb l’ajuda de fórmules matemàtiques. Pretén descubrir com es comporten les coses.

Ciències formals: Ciències totalment lògiques i exactes.

Saber científic: Tipues de saber que no es centre només en el què, també en el perquè. Es basa en l’observació i l’experiència.

Deducció: Mètode que va de lo més general al més concret.

Axioma: Principis fonamental i demostrables dins del sistema deductiu.

Inducció incompleta: No té en compte tots els casos, lleis generals.

Hipòtesi: suposició provisional que encara no ha estat verificada.

Teoria científica: Enunciats universals dels quals poden deduir-se les lleis. Conjunt de lleis científiques que pertanyen a un mateix objecte d’estudi.

Falsació: Hipòtesi que ha sigut refutada.

Comprensió: Captar el sentit i significat, ens hem de situar dins dels fets.

Mite: Narració fantástica que intenta explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.

Empirisme: Combina els sentits i l’enteniment, dóna més importància a la experiencia que a la raó. Defensa que tot el nostre coneixement deriva dels sentits.

Racionalisme: Afirma la primacia de la raó sobre l’experiència, defensa l’existència d’idees innates.

Revolució copernicana el coneixement: El coneixement s’analitza a partir del subjecte i no del objecte.

Hermenàutica no normativa: No posa normes a la comprensió. Es conforma amb descubrir els elements qe fan posible la comprensió com la tradició.

Pretensions de validesa de la parla: Elements que fan posible la comprensió i els actes comunicatius , són: la veracitat, intel·ligibilitat, veritat i correcció moral.

Teodicia: Part de la filosofía teórica que parla de la justificació moral de Déu.

viernes, 15 de enero de 2010

PRIMERA AVALUACIÓ: Activitat 6. Comentari de text.


L' objecte de la filosofia és l' aclariment lògic del pensament. La filosofia no és una teoria, sinó una activitat. Una obra filosòfica consisteix essencialment en elucidacions. El resultat de la filosofia no són " propocicions filosòfiques" sinó l' aclariment de les propocicions. La filosofia ha d' aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d' una altra manera serien, per dir-ho així, opacs i confusos



1. Idees principals del text
El text de Ludwig Wittgenstein tracta de la filosofia, i afirma que el seu objectiu no és tenir un contingut propi sinó la funció d'interpretar i aclarir els diferents enunciats per fer més fàcil la comprensió. Determina quina és la tasca de la filosofia.


2. Posa un títol al text.
L'aclariment i la filosofia.


3. Funció de la filosofia segons el text
La filosofia segons el text, pretén l'aclariment de pensaments que són confusos, opacs, obscurs i creen confusions.


4. Per què Wittgenstein afirma que la filosofia és una activitat? Comenta la frase subratllada.

Perquè diu que es basa en elucidacions, és a dir, en aclariments, definicions... En el moment que donem l'aclariment sobre un dubte, es realitza una tasca, aleshores parlem d'activitat.
En la frase indicada l'autor explica que la filosofia té una funció lògica lingüística, és a dir no ha d'intentar parlar sobre el món, per això mateix es diu que no és una teoria sinó una activitat,perquè té una finalitat i es realitza una tasca pràctica, la qual consisteix en aclarir els enunciats, ha de donar rigor als pensaments confusos i obscurs.



5. Quin mètode defensa l'autor? Compara'l amb dos més.
Wittgenstein defensa el mètode analiticolingüístic, aquest mètode diu que la filosofia té una funció d'aclariment dels pensament i les idees, analitza el llenguatge i intenta aclarir-lo, perquè els pensaments filosòfics siguin més accessibles.

El mètode empiricoracional, se centra en conèixer l'origen del saber, no fomentar-ho o fer-lo més intel·ligible. Vol saber el que es comú, el que roman invariable i quelcom que canvia.

El mètode trascendental si vol fomentar el saber, donar-ne raó però el seu punt de vista s'estableix des del subjecte i no en el objecte com en la resta de mètodes.

miércoles, 13 de enero de 2010

ACTIVITAT 34: Text de Parmènides

IDEES PRINCIPALS:
L’idea que ens proporciona aquest text de Parmènides, són les principals característiques de l’ésser, immutable, etern i perfecte.
TÍTOL: L’ésser és etern.
ANÀLISI DEL TEXT:
Aquest fragment pertany a Parmènides la teoria del qual es basa en la següent afirmació: Només es pot dir i pensar allò que és i no que no és Durant el fragment apareixen diferents característiques de l’ésser com la seva eternitat, que és continu, immutable i per tant perfecte.Posa èmfasi a d’immutabilitat i a que no pot desaparèixer, ja que la seva destrucció seria cometre una imperfecció i per tant deixaria de ser perfecte.I l’esser com és perfecte està relacionat amb la via de la veritat i no de l’opinió.
COMPARACIÓ:
Heràclit qui és considerat com “el filòsof del canvi” degut a la seva teoría de contraris que fa que la realitat canvii continuament(MONISME DINÀMIC) pot ser comparat fàcilment amb Parmènides que a diferència del primer defensa un ésser immutable i etern,i d’aquesta manera no deixa possibilitat al canvi A més a més, Parmènides no estableix cap tipus d’origen ja que segons la seva teoría l’ésser sempre ha existit.

lunes, 4 de enero de 2010

PRIMERA AVALUACIÓ: Activitat 5

  • ÉS EL JO LA PRIMERA REALITAT ?

Sí, el jo és la primera realitat, simplement pel fet que sense un jo no existiría un tu, perquè sense la nostra pròpia realitat, si és que ho és, no podriem veure els altres "tus" i els objectes.

Ningú ens pot donar la certesa de que nosaltres som un jo existent i veritable, nosaltres ho qüestionem.

Diuen que els sentits ssón transmissors de la realitat, en canvi els nostres ulls no capten colors sino radiacions. La nostra oïda no és capaç d'escoltar tots els sons. L'olfacte és un sentit molt limitat si l comparem amb altres éssers vius que ni tan sols són racionals. La nostra pell es pot cremar segons la temperatura. Totes les realitats esmentades anteriorment, no són iguals per a tots els éssers però sense un jo previ serien indiferents per a nosaltres.

D'altra banda significa que existim perque dubtem? Aleshores, els éssers no dotats de raó són inexsistents? Només nosaltres som capaços de qüestionar-nos aquestes preguntes.

La nostra realitat en general es redueix a la nostra experència, aleshores tot comença amb un jo que existeix, un ego no només dotat de raó i sentits sinó també, de sentiments i moral.